Dilluns, 7 de març de 2011. El Camí de Tokaido

Ens llevem sobre les set, marxem de l’hotel amb l’equipatge, passem per recepció per acomiadar-nos i anem a esmorzar al mateix bar que abans d’ahir, prop l’hotel. Es un dia gris, plou. El carrer ple de paraigües ens dona una bonica imatge de comiat. Després agafem el JR fins a l’estació de Tokyo on canviem diners, l’August 1200 euros i jo 1000 euros, també ens surt a 110 yens/euro igual que li va sortir a l’August al banc del col·legi d’enginyers.

Prenem el tren fins a Odawara i allà, a la mateixa estació, comprem un bitllet combinat de bus, tren, ferrocarrils, telefèrics, etc per moure’ns per la zona de Hakone, tal com ens havia aconsellat el treballador de JR a l’Aeroport de Narita el primer dia quan varem recollir el nostre passi. Amb aquest bitllet combinat prenem un tren que no es del JR fins a Hakone-Yumoto Station i allà un bus que ens deixa  a la porta del nostre hotel, la parada es Hakone Hotel (entre Hakone Sekisho-ato i Hakone-machi). Neva intensament i el camí esta totalment blanc, el bus ha estat parat molta estona a la carretera per problemes de transit. L’hotel es molt maco, però no podem anar a l’habitació fins a les dues.

Deixem les maletes a recepció i anem a donar una volta per l’Onshi Hakone Park, passen per bonics camins nevats i arribem al Lakeside Observation Building. Des del balco del segon pis hi ha una bona vista del llac Ashinoko (Ashi) i si fes un dia clar veuríem el  Fuji. L’edifici conte documents relacionats amb el Palau Hakone. EL Ministeri de la Casa Imperial va escollir aquest lloc per construir un palau de vacances que servis per estiuejar a els membres de la família imperial i els hostes estrangers. Al 1884 van comprar 163.000 metres quadrats de terra i es va començar la construcció del palau, que consistia en edificis japonesos i edificis del estil del oest; i va ser completat el 19 de juliol de 1886. Les estructures van ser danyades per el terratrèmol de Kanto de 1923 i un altre cop per el terratrèmol de Nord Ito al 1930. Es va planifica la reconstrucció, però aleshores el Japó va entrar a la Segona Guerra Mundial. Quan es va acabar la guerra la família imperial va donar la terra a la Prefectura de Kanagawa al 18 de març de 1946 i aquesta va obrir les terres al públic com el Parc Onshi Hakone-Koen.

Després de la passejada dinem al Restaurant Hakone Akakura, molt japonès, amb línees rectes i poques floritures, molt agradable. La cuina esta ben feta, amb bons sabors. Hi dinem sols, tot el restaurant es per a nosaltres. Deu ser per l’hora perquè esta tot molt bo i es mereixem un ple absolut.

Tornem a l’hotel per prendre posició de l’habitació, i quina habitació, fantàstica, amb vistes al llac amb un jardí blanc immaculat per la neu que va caient. Ens regalen unes sals de bany perquè ens relaxem, però nosaltres volem continuar explorant les rodalies i anem a prendre el vaixell pirata per donar una volta per el llac. Des de el vaixell veiem el Santuari Hakone-Jinja amb el seu gran torii vermell dintre el llac. Es un santuari sintoista fundat l’any 750 per Mangan (720?-816).

Quan arribem a Hakone-Moto hi ha una boira baixa cada cop mes intensa i baixem del vaixell. En un ambient de total irrealitat per la boira, entren a una botiga d’artesania Yoseki i l’August es fira. El Yoseki es una mena de mosaic de fustes fet agafant grans arbres i arrels de diferents colors i variades textures. Aquest retalls s’enganxen i formen patrons de figures geomètriques, es tallen làmines fines i es fan caixes i altres objectes d’artesania, finalment es laca i es poleix per donar un bon acabat. M’agraden molt els dissenys i em semblen molt originals. Un cop fetes les compres volent prendre un te, però son les cinc i la casa de te ja esta a punt de tancar.  Entrem en un supermercat i comprem sushi i cafè soluble per esmorzar demà. Tornem a l’hotel per el Sugi-Mamiki, l’antic passeig  que va des de Hakone-Moto fins a Hakone-Machi bordejat per cedres que van ser plantats fa mes de 360 anys.

Passem per la Barrera de Hakone (Hakone Sekishoato), el lloc de control per interceptar als viatges que anaven per l’antic camí de Tokaido entre Kyoto i Edo. Entre 1619 i 1869 va ser la duana del shogunat de Tokugawa entre Edo i la resta del Japó. El lloc de control que hi ha avui en dia es una reproducció.

Tornem a l’hotel, mirem fotos i ens relaxem. Desprès anem a sopar peix cru a un restaurant que tenim davant de l’hotel. Neva intensament i els nostres petjades queden marcades sobre el terra blanc. La llum de la tarda transforma màgicament  les línees modernes de l’hotel i apareix un castell que ens trasllada al passat. El sopar esta deliciós, un altre cop estem sols al restaurant i la mestressa del local ens a serveix com hostes d’honor. La taula esta guarnida amb objectes yoseki i les amplies finestres ens deixen veure com la neu continua entapissant el terra.

L’hotel disposa d’un oncen i te horaris per homes i per dones. Quan tornem de sopar em poso la formosa bata de l’hotel i me’n vaig a fer un bany. Hi ha una gran banyera rectangular  amb bombolles i l’aigua molt calenta. Al voltant hi ha miralls i xampús de tota mena i cremes suavitzants. Esta ple de dones rentant-se el cabell, posant-se cremes o amb la mirada perduda dintre l’aigua. Una boira densa omple l’atmosfera donant-nos intimitat a cada una de nosaltres i alhora fen-nos sentir acompanyades. M’agrada molt aquesta imatge, aquesta nuesa elegant de les japoneses, aquesta pau delicada que desprenen, aquesta sensació del meu propi cos despullat, sentin-me formant part d’aquest conjunt harmoniós que em captiva i m’absorbeix. Al costat hi ha una petita porta que condueix a una altre banyera rodona, també d’aigua calenta, però amb el sostre obert per on hi entra la neu que encara va caient, el contrast es estimulant. Passo d’una banyera a l’altre unes quantes vegades abans de torna a l’habitació. Després es l’hora dels homes i l’August se’n va a compartir el moment del bany.

La metamorfosi que sofreix el oncen per que hi entren els homes afecta tant a les cremes, que es transformen en maquinetes d’afaitar, com a les persones, que, lluny de perdre la mirada, van per feina. Ens rentem el cos asseguts en un tamboret molt baix, d’ escassament un pam, certament incòmode per cossos occidentals. A base de fregar amb una tovalloleta, ens traiem la suor del dia (no es que el dia hagi propiciat massa suar!). Després del ritual de la neteja integral, el bany a la piscina rectangular, penetrant de mica en mica cada cop a la part més calenta, fins que la pell, de tanta escalfor, surt tant vermella com suau.Segueix nevant al jacuzzi a cel obert. Tanco els ulls, aixeco la mirada cap aquell cel que un altre dia tenia estrelles i, mentre el cos és submergit a una aigua quasi bullent, deixo que els flocs de neu es fonguin sobre la meva cara. empre hi ha un primer cop per a tot. Potser un altre dia ho tornaré a repetir, però segur que  mai més tornaré a sentir una sensació semblant.

El que la Fina va sentir al onzen acompanyada de desconegudes dones de mirada perduda entre la broma, s’assembla molt a la sensació d’intimitat compartida que jo vaig sentir quan una gèlida atmosfera es clavava a la cara i el cos era en un remull roent.

Dimarts, 8 de març de 2011. On es el Fuji?

Ens despertem a dos quarts de sis per veure si tenim sort i veiem la sortida del sol amb el mont Fuji, però el dia esta tapat. Una àliga ens ve a saludar i ens deleix amb el seu vol. Esmorzem el sushi que ens vam comprar ahir i ens prenem un cafè. Hi ha estones que sembla que el dia es vol obrir, però després es tanca amb mes força.  Definitivament el cel no ens deixa veure el Fuji. Des de l’hora de sopar i suposem que fins ben entrada la matinada, ha estat nevant intensament, i las vistes del jardí i el llac Ashi, que ahir eren de color crom, avui son d’un blanc immaculat.

Agafem el bus H fins a Kowakidani Station on un trenet ens porta fins a Gora i enllacem amb un cremallera fins a Kamigora on un bus ens porta a Owakudami, la vall amb ebullició. Tot el trajecte es ple de neu, un paisatge absolutament blanc ens envolta i no es d’estranyar que no ens trobem amb l’espectacle que prometen les guies, no veiem ni cràters, ni fang bombollejant amb vapor sortint per les clivelles, ni fumaroles expulsant vapors sulfurosos, només neu. La qüestió es que ens trobem l’entrada a aquesta mena d’infern a la terra tancada i ens hem de conformar a comprar en una tenda de “souvenirs” els famosos ous negres cuits en els vapors sulfurosos roents que reaccionen amb la calç de la closca de l’ou.

Prenem el telefèric fins a Ubako on en teoria hi ha una molt bona vista del Fuji, però tot esta “tapadíssim i nevadíssim”. Ens mengem els ous negres i assaborim el seu gust a sulfur a la cabina del telefèric, el mig del nores. Continuem amb el telefèric fins a Togendai-ko on fem un cafè mentre esperem el vaixell pirata que ens dura fins a l’hotel un altre cop. Agafem les maletes que havíem deixat a recepció aquest matí i tornem a agafar el bus H que aquest cop ens porta fins a Hakone-guchi on baixem per anar al Castell d’Odawara.

Quan arribem al Parc Odawara Joshi-Koen ens trobem amb una caseta d’informació i turisme i un personatge singular, serè i educat, que ens deixa posar les maletes en un edifici de fusta proper i ens acompanya durant gran part de la nostre visita.

El Parc Odawara Joshi-Koen va ser construït al voltant de les ruïnes del castell Odawarajo. Al centre del parc hi ha el Honmaru (recinte principal) reconstruït el 1960 i la Tenshukaku (torre principal) restaurada tal com havia estat al final de l’època Edo el 1971. Dins de la torre hi ha una sala d’exposicions on hi trobem tresors dels antics samurais i des de l’últim pis es pot veure la badia de Sagami. El Tokiwagimon (entrada de fusta) era l’entrada principal al Honmaru del castell, estava molt fortificada i, era un punt estratègic de protecció molt important. Va rebre el nom de Tokiwaginom desitjant prosperitat eterna al castell ja que tokiwagi vol dir arbre de fulla perenne. Per aquest mateix motiu hi ha pins, sempre verds, al costat d’aquesta porta. El Ninomaru (recinte secundari) te una entrada anomenada Akaganemon amb ornaments de coure. L’entrada te l’estil Masugatamon (entrada rectangular) i esta al carrer principal que va des de la muralla Umaya-Kuruwa al Ninomaru. Va ser reconstruïda al 1997.El gran cerca exterior s’anomena Daigaikaku.

També entrem al Museu Odawarajo Rekiski-Kenbunkan que explica l’historia d’ Odawara de forma audiovisual. Et pots sentir com si estiguessis a l’època Sengoku o Edo. El castell te els seus orígens en un construcció feta a la muntanya per el Senyor Omori a l’època de Muromachi (1338-1573), després va canviar el seu aspecte durant l’època Edo (1603-1867). El parc es especialment maco a l’època del cireres florits, però seguim arribant massa aviat.

Anem fins a l’estació de tren caminant. Reservem seient en un shinkansen que ens portarà a Nagoya i anem a comprar unes caixes de peix cuinat a la mateixa estació per dinar al tren. Ens distraiem una mica i se’ns escapa el tren. L’August torna a la finestreta de JR i canvia la reserva sense cap problema. Finalment agafem un Shinkansen Kodama i arribem a Nagoya a les cinc i vint minuts. Sortim de l’estació, coneguda localment com a Meieki, i ens trobem amb una pila d’edificis moderns, l’oficina central del JR a la mateixa estació, la Nagoya Lucent Tower amb el seu perfil inclinat i el fascinant Modo Torres Gakuen Espiral que em recorda la doble hèlice de la molècula de DNA i em fa pensar que potser amaga el secret del genoma humà, però en realitat només hi ha oficines. 

Caminem només unes quantes passes per arribar a l’Hotel Castle Plaza Nagoya des de l’estació. Deixem les coses i anem a donar una volta per Sakae, un barri de bars i tendes. De bars en veiem bastants, però de tendes no gaires. Tot i així, l’August compra unes corbates per ell i per el seu fill, perquè se la posi a les actuacions!. Acabem sopant a un restaurant molt divertit, especialment ple d’homes de negoci. A l’entrada hi ha un noi fen ostres a la brasa, si, ostres a la brasa, no ho havíem vist mai, ens pica la curiositat i hi entrem. Hi ha com una mena de tapes, però ningú entén un borrall d’anglès. Cal fer de “mimo” per fer entendre que volem: assenyalem ostres a la brasa, apuntem amb el dit un peix molt curiós i pop (octopusi) cru tallat molt fi, carpaccio d’octopusi. Com que  no ens entenen i ens porten unes cerveses que no havíem demanat, creiem que s’han confós. 

A Maria! Un dels homes d’una taula propera ens convida a cervesa. Dues rondes diferents i a quatre ostres mes!!. Riem una mica amb ells, fins i tot ens fem unes fotos junts i intercanviem targetes. L’August observa que un en especial es posa a tocar meu, que sembla que li faig una descarada patxoca!, però amb exquisida cortesia nipona, no faltaria més.

Sortint d’allà intentem entrar a un Karaoke, però es una cosa una mica rara, es un edifici ple d’habitacions amb parets negres, fem una escapada furtiva per el local i no hi ha ni una anima, massa d’hora?, massa tard?, crisi?. Però impetuosament entrem sense preguntar a un parell d’habitacions. En una d’elles unes noies cantant. A l’altre…  caldria haver posat tres rombes a la porta… El Karaoke, tal com el coneixem a occident o a Amèrica es col·lectiu. Al Japó son micro-festes privades, on unes copes de més fan miracles a les gargamelles i a sota les faldilles. 

Passegem per la zona, veiem una llibreria amb molts joves devorant libres mangas, es una veritable plaga. Des de el primer pis d’una llibreria pugem a una sínia (“noria”) i contemplem l’espectacle nocturn de la ciutat. Al davant un edifici te habitacions amb vidres al davant i diferents decoracions que es lloguen per hores per fer festes, reunions d’amics,… Nagoya es el bressol del Pakinko i en veiem molts. Tornem a l’hotel caminant.

Dimecres, 9 de març de 2011. El Camí de Nakasendo entre Magome i Tsumago.

Ens lleven a tres quarts de vuit, ens prenem un cafè a l’habitació i cap a l’estació. Amen d’excursió a recorre un tros del Camí de Nakasendo.  El Nakasendo, també anomenat Kiso-Kaido o Camí de kiso, es una de les cinc rutes del període Edo (junt a Tokaido, Koshu Kaido, Oshu Kaido i Nikko Kaido) i una de les dos que connectava Edo (Tokyo) amb Kyoto, junt amb el camí de Tokaido. En el camí , d’uns 500 kilòmetres, hi havia 69 estacions o postes, on s’aturaven el mitjans de transport i baixaven els viatges, entre ambdues ciutats, travessaven les províncies de Musashi, Kozuke, Shinano, Mino i Omi.  Entre Edo i Kyoto el Tokaido anava per la costa i el Nakasendo ho feia terra endins. Molta gent preferia aquest últim perquè no havia de travessar cap riu. Avui en dia hi ha poques seccions del camí que sobrevisquin i potser la mes famosa es la que es localitza a la vall del Kiso, entre Tsumago-juku a la prefectura de Nagono i Magome-juku a la prefectura de Gifu.

A les nou agafem el tren cap a Nakatsugawa i triga uns quaranta-cinc minuts en arribar-hi. A la mateixa sortida de l’estació hem d’esperar una bona estona un bus que ens portarà a Magome. Des de Magome hi ha uns vuit kilòmetres fins a Tsumago i es pasa per la vall del Kiso, una vall fèrtil que corre pels Alps centrals japonesos.

Magome es l’estació 43 del Nakasendo, es l’última de les onze estacions de la vall de Kiso. En els darrers anys s’ha restaurat amb l’aparença d’una ciutat de postes de l’època Edo i es una destinació turística popular. Hi va néixer Shimaziki Toson, una de les figures mes importants de la literatura japonesa, al 1872. El Memorial Toson esta on hi havia l’hostal  mes important del poble i el Museu Wakihonjin on estava el segon hostal mes important i relata l’historia de la vila. El poble es molt pintoresc, esta ple de botigues de records, però avui no hi ha gaires turistes i el podem veure tranquil·lament. El camí de Nakasendo  travessa pel mig del poble i nosaltres hi passem quasi sols, com si de l’època Edo es tractes. Fa fred i neva cada cop mes, les voreres del camí son plenes de neu donant una atmosfera d’autenticitat al camí i el viatge ens trobem dintre un viatge al passat. El camí ens treu del poble i ens porta per indrets solitaris, ens trobem uns holandesos que venen de Tsumago i ens diuen que el paisatge es molt maco. Al inici nosaltres també li trobem, però mica en mica ens anem desencantant. El camí esta ben indicat, però ens hem perdut, sort que un kilòmetre mes tard recuperem la senda i ens tornem a emocionar amb el recons que anem descobrint. Uns cartells ens indiquen que hi ha ossos i de tant en tant hi ha campanes per espantar-los, que nosaltres anem fen sonar. Quan arribem a Ichikokutochi tenim una grata sorpresa, obrim la porta d’una casa i ens trobem en una acollidora sala d’atmosfera rural amb foc a terra. Un senyor gran ens ofereix te i coses per picar, una mena d’olives, dolços i caramels. A la part dreta de l’estança hi ha un espai vuit que seguir que a la nit s’omple de tatamis per dormir. Fa fred i una bona estufa ens escalfa. Ens quedem una estona gaudint d’aquest viatge al passat. Quan sortim d’aquest refugi es posa a nevar amb molta intensitat i continuem camí sota la neu. Anem fins a les cascades Odaki & Medaki i  quan hi arribem neva amb violència, però això no impedeix que ens hi fem una foto. Neva moltissim i estem com a cabres perquè fem com si no passes res. Pel camí canviem de regió, passem de Haichi a Nagano. Anem passant per petits pobles fins a Tsumago, que també esta molt ben restaurat. La gent de Tsumago va seguir tres regles bàsiques per preservar la seva ciutat com els inicis de l’època Edo: no vendre, no deixar i no demolir cases. Quan arribem a Tsumago, la ciutat de posta número 42, els carrers estan solitaris i entre les fosques façanes de fusta caminem integrats entre les belles cases, entrem en algunes de les botigues i l’August es compra un petit moble molt maco. Una senyora riallera li regala un penjoll a l’August, i es que no se que els hi fa. Agafem un bus fins a Naguiso on tenim el temps just per comprar dinar en un supermercat i agafar el tren a l’estació per tornar a Nagoya.

A l’estació de Nagoya agafem el metro per anar al castell, però quan hi fem cap ja estan tancant i només podem veure’l de lluny. El Castell de Nagoya (1612) va ser construït per Tokugawa Ieyasu per assegurà una posició important el mig del Japó i guardar-se dels atacs provinents de Osaka. Nosaltres només podem veure la Porta Principal (Porta Nishinomaru-Enokida) i el Palau Hommaru  que va ser construït originàriament per ser les oficines i la residencia del Lord fundador del Clan Owari, Tokugawa Yoshinao, el fill de Tokugawa Ieyasu. Aquest Palau i el Palau Ninumaru del Castell Nijo de Kyoto son considerats com els millors exemples del estil Shoin. Lamentablement gran part del castell, incloses la porta principal i el Palau Hommaru,  van ser destruïts durant la II Guerra Mundial  i actualment només contem amb reconstruccions.

Nagoya va ser habitada des de la prehistòria, però no va tenir importància fins el segle XVI quan els tres shoguns principals del Japó van completar l’ unificació del país. Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi van néixer a Nagoya, però el nostre omnipresent amic Tokugawa Ieyasu, fundador de la dinastia militar que va governar el Japó fins 1867, va néixer a 60 km al sud-est.

Tornem a l’hotel caminant per descansar una mica i després anem a sopar a un restaurantet prop de l’hotel, prenem fideus i peix, i bevem vi. Hi ha una petita equivocació amb la nostre comanda i ens omplen de reverencies. Mengem força bé.